ESPECIALITATS

Què és i com es tracta l'Osteoporosi?

L'osteoporosi és una malaltia dels ossos que provoca fragilitat i un augment del risc de fractura. Per tant, s'ha de considerar l'estudi i tractament de l'osteoporosi en funció del risc de fractura, a l'igual que es fa amb la hipertensió o la hipercolesterolèmia i el risc cardiovascular. L'objectiu és evitar la fractura, l'aparició de la qual pot comportar una pèrdua més o menys marcada de la qualitat de vida i de la capacitat funcional, ja sigui de forma crònica o temporal, i augmenta la mortalitat, especialment en el cas de la fractura de fèmur.

Aquesta malaltia és asimptomàtica, a excepció de quan es produeix una fractura. A més, les seves seqüeles (per exemple les deformitats òssies produïdes després de fractures) també poden donar simptomatologia, especialment dolor i limitació funcional.

Com es produeix?

L'osteoporosi es produeix per la disminució de la massa òssia (el contingut de calci dels ossos) i/o l'alteració de l'estructura de l'os (és a dir, la seva qualitat). A menor quantitat d'os, major fragilitat i, per tant, major risc de fractura. Però, igual que la quantitat, és tan o més important la qualitat, que depèn de l'estructura dels ossos. A les vèrtebres (ossos de forma cúbica que formen la columna vertebral) la pèrdua de qualitat es manifesta en una disminució i/o desconnexió de les trabècules que en formen l'estructura. Aquestes trabècules consisteixen en un entramat d'os vertical i horitzontal que permet la distribució de les forces tal i com es produeix, per exemple, en l'estructura d'un edifici o d'un pont, per evitar que col·lapsin.

Així doncs, quan es redueix el nombre de trabècules (de 'bigues') o aquestes s'aprimen, disminueix la seva capacitat de resistència. I, si se les sotmet a un esforç, poden arribar a trencar-se. D'altra banda, els ossos de les extremitats (bàsicament en forma de tub format per una coberta externa anomenada cortical i un espai interior que és ocupat per la medul·la òssia) pateixen un fenomen similar, que en aquest cas afecta a la part cortical, que s'aprima i perd resistència.

Qui la pot patir?

L'osteoporosi és més freqüent en dones, especialment després de la menopausa, i augmenta amb l'edat.

Normalment, durant la infància i joventut el cos acumula calci i fa créixer els ossos. A partir dels 25-30 anys el calci acumulat comença a disminuir a una velocitat que pot estar influïda per diferents factors. En situació normal el factor més rellevant és la menopausa, que accelera de forma marcada la pèrdua de massa òssia durant els 5-10 anys següents a la pèrdua de funció ovàrica.

Existeixen molts altres factors que acceleren de forma variable la pèrdua de massa òssia, com el factors genètics, algunes malalties (malalties inflamatòries, malalties que provoquen malabsorció intestinal, malalties endocrines com l'hiperparatiroïdisme o l'hipertiroïdisme, el mieloma múltiple, la insuficiència renal crònica i altres), alguns tractaments (especialment els glucocorticoids administrats a dosis mitjanes o altes durant un temps perllongat, però també inhibidors hormonals administrats pel tractament d'alguns en càncers de mama o pròstata) i tòxics com el tabac.

En qualsevol cas, la fragilitat òssia predisposa a la fractura, però, aquesta, per produir-se, necessita d'un esforç que la provoqui (caiguda mentre es camina, elevació violenta d'un pes excessiu, moviment brusc per girar). Per tant, malalties que provoquin caigudes freqüents, com moltes malalties neurològiques o de l'aparell locomotor que disminueixen l'estabilitat, poden també afavorir fractures. Per aquest motiu, també és important tenir-les en compte en considerar l'osteoporosi.

Quin és el diagnòstic?

El diagnòstic d'osteoporosi es planteja quan es produeix una fractura de tipus osteoporòtic, és a dir, una fractura sense traumatisme, o quan hi ha factors de risc de tenir aquesta malaltia (com la menopausa, malalties, tractaments, antecedents familiars o hàbits tòxics), tal com s'ha mencionat anteriorment.

La densitometria òssia és la tècnica d'elecció per fer l'avaluació de la massa òssia. El resultat permet la classificació en normal, osteopènia i osteoporosi. De totes maneres, s'ha de tenir en compte que la densitometria només medeix la quantitat de calci en una determinada zona, i aquesta també pot ser baixa en altres malalties òssies, com l'osteomalàcia, o alta, com en la malaltia de Paget.

En l'estudi de l'osteoporosi també s'acostuma a fer un anàlisi de sang (i de vegades d'orina) per tal d'avaluar el metabolisme fosfocàlcic (i detectar possibles altres malalties que cursen amb baixa massa òssia), i una radiografia de columna dorsal i lumbar, per a identificar possibles fractures que s'haguessin produït de forma asimptomàtica (aproximadament el 50% de les fractures vertebrals en pacients amb osteoporosi no donen cap tipus de símptoma).

La indicació de tractament depèn del resultat de la densitometria, però també d'altres factors, com haver patit fractures prèvies, tenir alguna malaltia que afavoreixi l'osteoporosi o caigudes, o algun tractament que perjudiqui el ossos, sempre tenint en compte que l'objectiu del tractament és la prevenció de la fractura. Així, a igual densitat mineral òssia, les persones de 50 anys tenen molt menys risc de fractura que una persona de 75 anys i, potser, malgrat tenir osteoporosi densitomètrica, la indicació de tractament no sigui la mateixa, ja que el risc de fractura és diferent.

Com es pot tractar?

Actualment existeixen dos grans grups de tractament per l'osteoporosi:

  • Els osteoformadors: són els que actuen estimulant la formació de l'os. Actualment, en aquest grup només hi ha la teriparatide (i els seus biosimilars), que és una molècula idèntica a una part de l'hormona paratiroide. S'administra de forma diària, per injecció subcutània, durant un màxim de 2 anys. Val a dir que és possible que en un futur proper es disposi d'un segon tractament d'aquest tipus.
  • El inhibidors de la resorció: actuen inhibint l'activitat dels osteoclastes, afavorint de forma secundària la formació de l'os, que no queda bloquejada (l'activació de la destrucció i formació és seqüencial: primer s'activa la destrucció i una vegada arrencada s'activa la formació; si es bloqueja la destrucció una vegada iniciada, es manté l'activitat formadora, obtenint-se un balanç positiu en la formació d'os). Existeixen diversos fàrmacs en aquest grup. Els més utilitzats són els bisfosfonats. Es poden administrar per via oral, de forma setmanal (àcid alendrònic i àcid residrònic) o mensual (àcid residrònic i àcid ibandrònic), o de forma endovenosa anualment (àcid zoledrònic). També es disposa del denosumab (un anticòs monoclonal) que s'administra de forma semestral per via subcutània, i dels moduladors selectius dels receptors d'estrògens (raloxifé i bazedoxifé), que s'administren per via oral. Tots els fàrmacs han demostrat eficàcia en la reducció del risc de fractures, en grau variable, però l'efecte és lent i s'ha d'avaluar passat al menys 2-3 anys de tractament (fins a 5 anys segons alguns autors). Habitualment la reavaluació es fa amb una segona densitometria, que es compara amb la primera. Es considera que el tractament ha estat ineficaç si la pèrdua de massa òssia supera el 3%, o si es produeix una fractura després d'un any de tractament. El manteniment de densitat mineral òssia o el seu augment, i l'absència de noves fractures, pot ser un indicador per continuar el tractament o, eventualment, suspendre'l.

Aquesta classificació es basa en la manera d'actuar del fàrmac sobre l'os. Com és sabut, l'os és un òrgan viu, si bé en gran part mineralitzat, fet que li proporciona la característica de duresa i rigidesa. A més, gràcies a l'existència d'una àmplia varietat de cèl·lules a l'interior i al seu voltant, l'os es canvia constantment. Es calcula que, aproximadament cada 10 anys, es renova tot l'esquelet. I a més a més, gràcies a les cèl·lules que el formen, després d'una fractura, té la capacitat de consolidar, i permet que s'adapti als diferents esforços que suporta (per exemple, és sabut que els tenistes tenen ossos més desenvolupats en el braç amb el que juguen). Perquè pugui adaptar-se a aquestes situacions, l'os primer es destrueix i després es forma sobre l'espai alliberat.

L'estratègia de tractament depèn del sexe (el raloxifé i el bazedoxifè són d'us exclusiu en dones) i altres característiques del malalt (tractaments, altres malalties, edat), i de la gravetat de la malaltia (presència o no de fractures, intensitat de l'osteoporosi densitomètrica), individualitzant-se per a cada malalt i malalta.

Dins d'aquesta estratègia és important la suplementació amb calci i vitamina D.

  • Tots els estudis dels fàrmacs per a l'osteoporosi han utilitzat de forma simultània la suplementació amb calci (natural o farmacològic), motiu pel qual es recomana el seu ús en el tractament de la malaltia. S'aconsella que la quantitat de calci estigui entre 800 i 1500 mg diaris, en funció de la situació (no és el mateix una dona amb menopausa recent que un home d'edat molt avançada). És preferible la suplementació natural, en forma de llet i derivats (independentment del contingut de greix).
  • Respecte a la vitamina D, s'ha observat que les concentracions en sang son habitualment baixos en la població general. I si bé en aquesta població general no és necessari fer suplementació de manera indiscriminada, en persones amb osteoporosi es recomana l'ús de la vitamina D per a mantenir concentracions adequades. L'exposició solar amb moderació (uns 20 minuts al dia, en horari fora de la màxima insolació durant l'estiu) pot ajudar a aconseguir les concentracions necessàries de vitamina D.

Com es pot prevenir?

La prevenció de l'osteoporosi comença a la infància. És recomanable la ingesta adequada de calci que permeti el creixement correcte dels ossos. Aquesta ingesta adequada ha d'incorporar-se dins d'una dieta equilibrada. I s'ha d'acompanyar d'activitat física regular, especialment de càrrega (córrer, saltar), adaptada a l'edat.

Aquestes recomanacions bàsiques s'han de mantenir a l'edat adulta i especialment en la menopausa, acompanyades d'una vida saludable, evitant tòxics com el tabac. De la mateixa manera, també és fonamental fer els tractaments de forma correcte de les malalties que puguin afavorir l'osteoporosi.

En resum, l'osteoporosi és una malaltia freqüent que augmenta amb l'edat i provoca una alta morbimortalitat. Tot i que es manifesta en forma de fractures, també es pot detectar i tractar abans de que aquestes es produeixin amb tractaments que han demostrat eficàcia, seguretat i bona tolerància.

Dr. Daniel Roig Vilaseca

Reumatologia

Deixa un comentari

El teu correu electrònic no serà publicat. Els camps obligatoris estan marcats amb un *


3 Top posts



Subscriu-te a la nostra Newsletter